Joan Piquer Cotonat
3 d’abril de 1952
73 anys
De petit, el Joan ja prometia
tot lo de la banca el delia.
Un altre nen jugaria
ell feia comptes tot el dia
es preocupava dels calers
malgrat fossin dels demés.
“aquest xicot serà bancari
mira els números del diari”
això deien el veïns
pare, mare i cosins.
A la Caixa era una autoritat
els empleats ho deien, de veritat
“Quan ho mana el Piquer
es posa a treballar el Fainé”
Amb la visera i l’armilla
duia els comptes de la calderilla
i enmig de tantes monedes
dos rals, duros i pessetes
organitzà per Carnestoltes
pujar a la Mola a les fosques
i des del restaurant del cim
a recer de tot plugim
amb la visió de les muntanyes,
bon sopar, vi i canyes.
Però la Diputació gelosa
reacciona amb una closa
i el restaurant ha de xapar:
“s’ha acabat el bacallà”.
Ara que no treballa, viu enclaustrat
com si a Terrassa, l’haguessin tancat
que és ciutat de caravanes
durant totes les setmanes
i conflueixen sense explicació
a casa seva, sota el balcó.
Molts dijous no arriba a temps
per fer els entrenaments,
però poques vegades falta
a l’hora de la carpanta.
De fesomia el xicot promet
la Leo també ho admet
No li calia tirar-se de cara
en una muntanya llunyana
tot i que l’han deixat com un artista
entre el cirurgià i el dentista.
I aquí el tenim a disposició
per fer bona la celebració
que molts anys ha de complir
amb coca, cava i vi Jcm- 3 d’abril de 2025
