En Jaume a Lalín amb en Pep,
afectat per la gastroenteritis.
Jaume Constantí Mata. 12 de març de 1953 (73 anys).
—En la felicitació del meu aniversari vull que hi posis bestieses —va dir en Jaume amb ulls somiadors.
En aquells moments, a l’aparcament del Simpàtic, en Jaume s’estava canviant el calçat per anar a esmorzar. En Pep era davant seu, estaven sols. En Pep va captar el missatge però va sentir un calfred en escoltar el que va dir tot seguit:
—Sí, coses com l’home dels tres forats i altres per l’estil.
En Pep no va respondre. Feia temps que sabia que havia d’escriure la dècima d’en Jaume però la seva intenció no era precisament entrar en intimitats, per això el va inundar el desànim. Es va sentir incapaç d’exposar davant de l’audiència aquella circumstància tan personal.
En conseqüència, a partir d’aleshores en Pep va intensificar la seva activitat quotidiana: procrastinar, és a dir, fer el ronso, fugir d’estudi i posposar tot el possible. Però en acostar-se la data i veient que no hi havia escapatòria, va decidir confiar el seu neguit a un amic comú.
—Això és molt senzill —va dir en Rafel amb la seva energia habitual—. Pots començar dient “aquest home és una bèstia” i després dius el que et doni la gana.
Entesos. Però, què? Un munt de pensaments angoixosos es van arremolinar al cap d’en Pep, com si estigués immers en un concert de gasos asfixiants. Allò seria més complicat que la logística de repartir dos vehicles entre tres usuaris.
Què podia dir d’una persona tan assenyada, tan selectiva, tan previnguda, que fins i tot seguia el Barça de forma indirecta, o sigui, per persones interposades, a fi d’apaivagar el patiment i els possibles disgustos?
Podria dir que en Jaume Constantí no mata, que és d’un pacifisme que causa admiració? Podria lloar la seva tasca al front de la seva Fundació i que se’l podria anomenar, salvant les distàncies i amb tot el respecte, Saifores Gump?
I de cop li van venir al cap. Oh, sí! Se li van fer presents totes les vegades en què en Jaume havia hagut de suportar les seves indisposicions, marejos, vertígens, problemes gàstrics, capricis i preguntes intempestives. Potser no podia escriure’n bestieses però sí que li calia agrair amb tota la força possible la seva empatia al mateix temps que felicitar-lo molt efusivament per la present ocasió.
En Pep va recordar que havia escrit, en un altre context, que en Jaume és tota una autoritat en molts aspectes i que, a més, té l’encant de la discreció. I tot seguit va pensar, amb tot convenciment, que dir una altra cosa seria una bestiesa.
GOIGS
Al Constantí em dirigeixo
tot vencent la meva mandra.
A pèl i sense escafandre
en versos em submergeixo.
Ets fill d’un fuster de cuines
i nebot d’una gran dona,
el nom de la qual ressona
aquí i a les Filipines.
En qüestió de menja-cocos
els encreuats no t’escauen
com els números t’atrauen
t’agrada més fer sudokus.
Amb el sol a punt de pondre’s
i al matí quan l’astre surt
l’objectiu és, ras i curt,
Saifores, París i Londres
Dels Animals ets molt fan
però mascotes no són,
sinó uns grup de músics bons
amb Burdon al capdavant.
De tots és ben coneguda
la teva amabilitat.
Qui té la teva amistat
té, sens dubte, gran ajuda.
Ja n’has fet setanta-tres
que és un número primer
i segur que no el darrer.
Setanta-tres... i molts més!
PER MOLTS ANYS!!!
