30-1-2025 CELEBRACIÓ ANIVERSARI ANTONI RENALIAS

 

L’Antoni Renalias Sullà n’ha fet 75 i ens convida ha celebrar-ho.

 

 

És un home que no es prodiga massa i, llevat del seu naixement pallarès i la l’arribada a la ciutat dels prodigis, només ens queda en la memòria que fa encreuats en compte de sodokus. I que com el seu cognom matern indica, està mancat de banyes per la qual cosa no pot fer de dimoni als pastorets. També pot ser que només faci referència a una planta perenne, però no seria tan interessant el personatge.

Com que és de signe Aquari em va impressionar l’horòscop de quan vaig fer aquestes ratlles, un dia abans del seu aniversari: “Dedicareu el dia a les relacions sentimentals, ja que tindreu prou energia sexual i romàntica”. En llegir-ho vaig pensar: un tigre, el Rena és un tigre; però, noi, ara me’l miro i no sé si passar-lo a lleó o teixó, sense cap ànim d’ofendre.

Però el seu fet més determinant dins la colla de jubilats ha estat la seva activitat al xat del Forat: l’enviament de vídeos de pobles desconeguts amb arquitectures clàssiques, ara gòtiques, adés modernistes; una portalada romànica, el temps que fa a Islàndia, la pesca del bacallà a Noruega o el darrer descarrilament del tren a Picamoixons,  ha afectat a la salut de la Colla Vella. El xat del Forat no donava l’abast i es varen produir greus conseqüències: el Pacheco, mentre esbrinava si una finestra d’arc apuntat era gòtic primerenc o romànic tardà, es va ennuegar amb un pastisset i li va fer tanta ràbia que va estar a punt de tornar a tirar-se pel pont de la riera; el Parra, que volia saber quines meravelles s’havia perdut a Edimburg, va  

 

agafar una lumbàlgia de tant mirar la wikipèdia que el va deixar en no res. En Jaume va anar més a Saifores i Camallera que mai, i afectat com estava, quasi deixa de parlar la peixatera dels sodokus. Només faltaven els pederastes elèctrics dels homios els watios i els culombios. Però el non plus ultra va arribar quan un home seriós com en Vicent, va començar a xatejar en llatí. I no vull estendre’m amb més impresentables.

Aquest desori s’havia d’acabar. I encara que rigueu, ho va acabar la intervenció de Nostre Senyor. Sí, no rigueu, no. Li va encarregar a l’Àngel Custodi que tenim tan a la vora que ens custodiés, i en un plis plas, va fer fora doctors universitaris, pederastes elèctrics, poetes i llatinistes d’ocasió. Ara hem tornat a la bassa d’oli que ha de ser un xat al servei d’atletes i muntanyencs, i no un Casal d’avis desfermats.

No voldria acabar sense recomanar al nostre homenatjat, i que em perdoni la impertinència, el que realment fa falta a la revista del club que no és altra cosa que el seu saber gastronòmic, més que el plantejament filosòfic si la cuina és art o ciència;  el que volem saber és on es pot esmorzar bé i barat; on hi la millor cuina basca o peruana, i fins i tot, que ens descobreixi on es fan els millors farcellets de merda de colomí a Catalunya, terra de tantes estrelles culinàries. No tinc cap dubte de l’èxit dels articles.

I per anar acabant li dedicarem un verset amb tota la bonhomia possible:

 

De sabers arquitectònics

viu lo nostre pallarès

manega ginys electrònics

i adoba el que està malmès.

 

Tres quarts de segle ha complert

amb cos massís com un carreu

i molta vida li doni déu

per convidar-nos de cor i encert.

 

Felicitats company i fins la propera!